El cinema d’Albert Serra (Banyoles, 1975) ha triomfat tant als museus com a les sales de cinema. L’any 2016 s’estrenava al Festival de Canes la pel·lícula La mort de Louis XIV. En ella, Serra filmava l’agonia del rei Sol per mostrar-nos com el personatge més poderós de la França del seu temps expirava sol al llit després de patir una gangrena. Jean-Pierre Léaud n’era el protagonista. Un any després, Serra va decidir organitzar una performance en una galeria d’art de Lisboa sobre l’acció de la mort de Lluís XIV. El títol era Roi Soleil i va néixer com si l’obra fos la germana bessona del llargmetratge fílmic. Aquesta vegada l’intèrpret seria Lluís Serrat.

Serra va donar forma a Roi Soleil tot recuperant la idea original de mantenir Jean-Pierre Léaud, figura llegendària de la Nouvelle Vague francesa, en actitud moribunda i durant setmanes al hall del Centre Georges Pompidou de París. Ara, però, ho faria amb un actor diferent. L’obra, que en diversos llocs s’ha presentat com una instal·lació, porta fins al límit el joc de Serra orientat cap a la recerca d’una certa innocència en la gestualitat de l’actor. En fondre la performance i la instal·lació, a Roi Soleil, Serra ha creat “una bèstia minimalista” —tal com va dir un crític de cinema— banyada en llum de neó vermella.